Menu
El terme d’Albocàsser presenta el característic relleu tabular de l’Alt Maestrat, encara que en el terme es troben una mica suavitzades per l’erosió, sent la seua major altura el Montegordo (837 m.)
La muntanyes estan cobertes per una vegetació majorment de port arbustiu a causa de la intensa explotació a la qual van ser històricament sotmeses (carboneig, pasturatge, aterrassament per a cultiu,..) a més dels incendis forestals.
No obstant això, en els llits dels profunds barrancs que les travessen, en els seus escarpes i vessants; també trobem comunitats vegetals variades la composició de les quals depén de factors com la mena de sòl, la insolació o el grau d’humitat. Entre ells trobem restes dels alzinars que formen la vegetació potencial en aquesta zona, i també comunitats vegetals que requereixen major humitat i frescor.
Aquests barrancs, com el de la Valltorta, desemboquen al seu torn en rambles més amples com la Rambla Carbonera o el riu de San Miguel. Es tracta de llits tots ells d’activitat intermitent, en funció dels períodes de pluges, amb comunitats vegetals particularment adaptades a aqueixes condicions i que són a vegades utilitzats per la fauna per a desplaçar-se com bé sabien els primitius pobladors d’aquestes muntanyes que van plasmar tota aquesta rica fauna en les seues “balmas” i abrics.
Les zones més planes i els vessants més accessibles estan cobertes per cultius de secà principalment d’olivera i ametler des de fa molts segles configurant un paisatge molt característic en el qual fa apnees unes dècades encara es collia cereal.
VEGETACIÓ I FAUNA
Les característiques geomorfològiques, edafològiques i microclimàtiques del territori de l’Alt Maestrat comporten una diversificació relativament gran de les comunitats vegetals i, per consegüent, de la fauna associada a elles.
LA FLORA
El carrascal litoral és el tipus de vegetació que millor s’adapta a les condicions termomediterrànies del terme de Albocasser. Un bosc dominat per una sola espècie d’arbre: la carrasca (Quercus rotundifolia) i que s’acompanyada d’un estrat arbustiu format per arç negre o olivero (Rhamnus oleoides ssp. angustifolia), margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia lentiscus) i ginebre de miera (Juniperus oxycedrus) i amb presència d’algunes “lianes” com la sarsa (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) o l’herba del pelegrí (Rossa longifolia).
No obstant això la gran pressió històrica sobre el carrascal per a l’obtenció de carbó i llenya, i la transformació en cultius de les zones més fèrtils i fàcils de treballar, a més del foc, ha provocat que la seua extensió s’haja reduït moltíssim.
Actualment està molt més estés el coscojar litoral (etapa de substitució del carrascal) que és una formació de tipus arbustiu però que pot aconseguir una elevada densitat i altures superiors als dos metres.
A més de la coscolla (Quercus coccifera) que li dona nom i el llentiscle (Pistacia lentiscus), és també abundant el margalló (Chamaerops humilis) i el bruc (Erica multiflora). A vegades aquest coscojar presenta un estrat arbori format per Pi blanc (Pinus halepensis) a vegades a causa d’activitats de repoblació i en altres de manera natural.
Quan el grau de cobertura permet l’arribada de la llum al sòl apareix la vegetació herbàcia entre la qual hi ha una espècie dominant el fenás (Brachypodium retusum).
En zones més degradades, o de sòls més pobres, apareix un matoll més obert, menys frondós i de menor port, en el qual predomina el romer (Rosmarinus officilanis) acompanyat d’espècies que suporten millor la insolació com l’arç negre (Rhamnus lycioides), les jaras (Cistus albidus), el romer mascle (Cistus clusii), les argilagues (Ulex parviflorus), el timó (Thymus vulgaris),etc.
En vessants rocosos i de forta inclinació trobarem una comunitat vegetal adaptada a viure en fissures i sòls d’escassa profunditat: el savinar
A més de la savina negra (Juniperus phoenicea) trobem en aquestes zones espècies molt característiques com l’espígol (Lavandula latifolia), l’aranyoner (Prunus spinosa) o el roser silvestre (Rosa canina).
En els vessants més ombries del les muntanyes situades al nord del municipi, es desenvolupen un tipus de carrascales humits en el qual és abundant l’heura (Hedera helix) grimpant tant per superfície rocoses com sobre els propis arbres com també ho fan el lligabosc (Lonicera etrusca) i l’herba del pelegrí (Rossa pelegrina).
Entre les espècies de major port acompanyen a l’alzina (Quercus rotundifolia) podem trobar el quejigo (Quercus faginea) i l’auró (Acer monspessulanum), a més d’espècies arbustives com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arç albar (Crataegus monogyna), i el cirerer de Saint Lucia (Prunus mahaleb).
En els ambients de rambla i terrasses al·luvials l’element dominant és el baladre (Nerium oleander) acompanyat de canyars (Arundo donax), joncs (Scirpus spp.) i esbarzers (Rubus ulmifolius), entre altres espècies.
Finalment caldria destacar la cita en el terme d’Albocàsser de 2 espècies d’orquídies escasses en la Comunitat Valenciana, Orchis papillonacea i Limodorum abortivum, i la presència en el Ermitorio de Sant Pau de tres exemplars catalogats com a arbres monumentals de la Comunitat Valenciana s: 2 portentosos plàtans de passeig (Platanus hispanica ) de més de 25 m. d’altura i una gegantesca heura (Hedera hélix) a la qual se li atribueix una edat de 400 anys.
LA FAUNA
Pel que respecta a la fauna, destaca sens dubte la presència d’una interessant varietat de mamífers sent la cabra salvatge (Capra pirinenca), el cabirol (Capreolus capreolus) i el porc senglar (sus scrofa) els de major grandària.
A més alguns carnívors com la rabosa (Vulpes vulpes), la gineta (Genetta genetta) la garduña (Dimarts foina) o la mostela (Mustela nivalis) al costat de l’omnívor teixó (Meles meles) es troben presents en aquest territori, encara que els seus hàbits nocturns els fan pràcticament invisibles. Només les seues petjades i rastres delaten la seua presència.
Però el grup més fàcilment observable és sens dubte el dels ocells amb més de 70 espècies habituals entre les reproductores i les que es deixen veure en èpoques de migració o hivernada.
D’entre elles destacaríem a l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata) espècie molt amenaçada a nivell mundial i catalogada com “En perill”, a l’esparver cendrós (Circus pygargus) també catalogat com a “Vulnerable” i a l’Aufrany (Neophron percnopterus) les millors poblacions del qual en la Comunitat Valenciana s’hagen en aquestes muntanyes.
Al costat d’ells el voltor lleonat (Gyps fulvus), la major dels rapinyaires que sobrevolen aquest territori. Altres ocells de plomatges especialment vistosos són els abellerols (Merops apiaster), les oropendoles (Oriolus oriolus), les puputs (Upupa epops) que ens visiten a l’estiu. També en aquesta estació arriben les collabas rosses (Oenanthe hispanica) molt típica dels matolls secs que dominen una part del terme.
Entre amfibis i rèptils trobaríem una dotzena d’espècies a Albocàsser. Dels primers caldria destacar al Gallipato (Pleurodeles waltl), un endemisme iber-magrebí que viu en basses i abeuradors i que aquesta especialment protegit.
Entre els segons trobem una bona representació de les colobres adaptades a l’ambient mediterrani i que tan beneficioses són per a l’agricultura i l’equilibri ambiental pel seu paper de controladores de rosegadors. Destaquem la preciosa colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) que compta amb un règim de protecció especial , a la colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) que amb les seues 2 m. de longitud és la major de les nostres serps i el fardatxo ocel·lat (Timon lepidus)al seu torn el més gran li’ls rèptils “amb potes” de la Comunitat Valenciana.
Entre els invertebrats podríem citar una immensa varietat d’espècies entre els quals mol·luscos (caragols) i insectes serien els més fàcilment recognoscibles. Entre aquests últims criden l’atenció les papallones, per la seua vistositat i colorit. Per destacar algunes típiques del matoll mediterrani, tan abundant a Albocàsser, nomenem Zerynthia rumina, Anthocharis euphenoides o les xicotetes i elegants papallones blaves del genere Plebejus.
